Mentre estudiava enginyeria meu pare solia repetir per estimular el meu objectiu: "Un estudiant que segueixi la llei del mínim esforç mai arribarà a enginyer ..., ni a nada.”
No hi ha dubte que el meu pare tenia raó, però per als enginyers i el Management en general el mínim esforç pot ser un concepte positiu i eficient. L'eficiència no és altra cosa que aconseguir els objectius amb els mínims recursos o esforços. En aquest sentit d'estalvi, el mínim esforç és rendible.
Però aquest concepte d'eficiència no és el que mou avui la meva reflexió. Això ve a tomb de la polèmica sorgida sobre les nova política de beques per als estudiants a Espanya.
Los estudios de ingeniería proporcionan una racionalidad y estructura mental donde es complicado penetrar con falacias o teorías sin fundamento. Conseqüentment els enginyers pequem sovint de no ser políticament correctes com és pràctica habitual, i per contra manifestem sense rubor el que el sentit comú i la lògica dels resultats aconsellen en cada cas. Pensem per exemple que el tòpic "totes les opinions són respectables" no té sentit. Es diu com cable tolerant quan en realitat és un desistiment intel · lectual davant la desraó i l'error. Dos i dos són quatre ho opini qui ho opini, i el contrari no seria pas una opinió respectable per a un enginyer. De la mateixa manera el fet que els fills ganduls de famílies amb recursos puguin cursar llargs estudis amb repetició finançats pels seus pares no justifica que fills ganduls de famílies humils quan ho facin amb els diners de l'Estat. O mar, amb els diners de tots. Estem, un cop més, davant d'una inversió social no rendible, és a dir una despesa improductiu com el dels aeroports sense avions i molts altres ben coneguts que es presenten com a inversió social quan en realitat busquen altres objectius poc confessables. No oblidem que un dels principals actors de la Responsabilitat Social és l'Estat que ha d'enfocar inversions sòlides i sostenibles.
Des de fa temps les organitzacions de l'enginyeria industrial vénen defensant i reclamant la necessitat d'implantar la cultura de l'esforç en l'educació i, especialment, en el sistema universitari.
Per això el Consell General de Col · legis Oficials i Associacions d'Enginyers Industrials d'Espanya acaba de llançar una nota de premsa on es dóna suport al 
Ministeri en el seu intent de reimplantació de la cultura de l'esforç. En l'esmentada nota s'esmenta la situació dels joves arquitectes espanyols com a exemple d'incoherència del model educatiu anterior. El 41% dels arquitectes col · legiats està en atur, Espanya compta amb un nombre d'arquitectes 4 vegades superior al que recomanen els experts i les 32 Escoles d'Arquitectura que existeixen al nostre país en els propers 6 anys s'incrementaran els 53.000 arquitectes actuals fins a més de 80.000 (!).
Les autonomies han augmentat enormement la quantitat d'Universitats al país, no així la seva qualitat ja que cap d'elles figura en un lloc destacat en cap rànquing.
L'informe de la Comissió d'Experts i el Consell de Col · legis d'Enginyeria Industrial ho han manifestat alt i clar: “La Universitat ha d'estar al servei de la societat, no de si mateixa ".
L'afany de no valorar com mereix l'esforç, el talent, i la major capacitat dels individus, ens condueix a repartir sense criteri lògic i eficient els escassos recursos de l'Estat alimentats pels nostres impostos.
Els tops dels organismes involucrats han generat una bombolla de titulacions de fàcil accés que han cristal · litzat en les taxes d'atur de joves titulats més alta mai vista al nostre país, probablement sense solució en els propers 10 anys. Causa perplexitat comprovar que aquestes actituds no s'han regenerat i per contra una majoria continua defensant el model que ens va dur a la situació actual.
Generar aturats o, en el millor dels casos, emigrants plurititulados no constitueix una inversió rendible, situació que conduiria al cessament de les seves tops i Managers sota una governança coherent.
Si no donem valor a l'esforç i al talent acabarem eliminant les selectivitats, les proves d'admissió, les oposicions, i la meritocràcia en general. Arribarem a ser políticament correctes ia admetre que dos i dos potser no siguen quatre.
(Font: El País)
